Quan aprenem Teoria musical ens ensenyen que l‘interval do-re (interval de segona), executat successivament, és un interval melòdic, i que aquest mateix interval, executat simultàniament, és un interval harmònic.

 

Igualment ens ensenyen que l’interval do-mi (interval de tercera), executat successivament, és un interval melòdic i que aquest mateix interval de tercera, executat simultàniament, és un interval harmònic.

 

Segons aquest enunciat, la noció de Melodia equivaldria a una successió de sons (que s’ens presenta, àdhuc gràficament, com una noció o dimensió horitzontal) i l’Harmonia correspondria a la simultaneitat de sons (que s’ens presenta com una noció o dimensió vertical), significant així que la diferència entre Melodia i Harmonia dependria únicament de la dimensió del temps, és a dir, del Ritme.

 

Malgrat aquesta paradoxal apariència, aquest postulat es fonamenta en una base real. El fet de cercar-la pot obrir-nos nous horitzons. En efecte, d’on prové el fenòmen melòdic ?

 

Si, per exemple, prenem un so produït amb una corda, quan tensem aquesta corda, el so puja (per micro intervals o glissando, cap a l’agut ; quan afluixem la tensió de la corda, el so baixa (per micro intervals o glissando) cap al greu. Aquest moviment de tensió i distensió que es manifesta forçosament en una successió de sons, és el que produeix el fenòmen melòdic, que actúa segons la llei de la gravetat (d’aquí vé que diguem sons greus !).

 

L’orígen del fenòmen harmònic, que prové també de la força de la gravetat que condiciona el so, es manifesta en la mateixa corda tensada que, en produir un so greu, fa sentir simultàniament els seus harmònics (començant per l’octava i la seva quinta, etc) justificant així l’associació de la noció de simultaneïtat amb el fenòmen harmònic.

 

Tanmateix, cal tenir en compte d’altres factors en atribuir la dimensió adequada  a les manifestacions melòdiques o harmòniques del so. Primerament, si atribuim la dimensió horitzontal a la Melodia, degut a la noció de successió de sons que correspon a la dimensió del Temps, és a dir, al Ritme,  de fet, la dimensió real de la Melodia no és pas l’horitzontalitat si no la verticalitat, ja que l’element determinant de la Melodia és precisament  l‘altura del so, del greu a l’agut.

 

I és precisament damunt d’aquesta realitat física que es fonamenta tot el sistema modal, on el punt de distensió (que podem anomenar « Tonica ») ve determinat pel so més greu de l’escala emprada, donant lloc així a la diversitat de modes del sistema modal, per oposició a l’estructura uniforme de l’escala major, que correspon al sistema tonal. 

 

En el sentit de l’altura (dimensió melòdica o vertical), el moviment ascendent o descendent del so, es determina per una escala, el primer grau ascendent de la qual correspon a l’interval de segona major, (integrat per 9 comas que formen el to sencer) i  seguit dels intervals de tercera i de quarta.*

 

L’interval de quinta éssent l’inversió de la quarta, com la sexta ho és de la tercera i la sèptima de la segona, podem, doncs, establir essencialment tres cercles d’intrervals : l’interval de segona, el de tercera i el de quarta ; és a dir, tres possibilitats d’establir relacions entre les notes. Aquestes relacions s’estableixen sobre tres naturaleses diferents :

 

L’interval de segona (unitat melòdica) que correspon a l’ordre melòdic (ordre de les escales). Donada la seva naturalesa successiva i de glissando, l’interval de segona correspon a l’articulació legato.

 

L’interval de quarta o de quinta (unitat harmònica) – ordre dels dièsis i dels bemolls ) que correspon a l’ordre harmònic i que, per la seva pròpia naturalesa correspon a l’articulació staccato.

 

L’interval de tercera, (base de l’acord o tríada) que correspon a l’ordre dels acords i que, com el seu nom indica, estableix l’acord o entesa entre l’ordre melòdic i l’ordre harmònic.

 

Resta l’interval d’octava, que podem definir com a unitat sonora, donat que el so es reprodueix d’octava en octava i que ens planteja, a més,  el curiós problema de si l’octava d’un so és diferent o igual a l’uníson… La meva resposta és : comprès en la dimensió melòdica, l’interval d’octava és un so diferent ; comprès en la dimensió harmònica, es tracta del mateix so, ja que l’octava resona  simultàniament mentre que, comprès en la dimensió melòdica, caldrà tensar la corda per a pujar succesivament, per micro intervals, fins a l’octava.

 

És interessant d’observar que hi ha dos camins per a accedir al nombre infinit de sons continguts en l’àmbit d’una octava : sigui per via melòdica (per micro intervals) o per via harmònica (per superposició de quintes o quartes justes).

 

Vet aquį, doncs, que en lloc de les dues dimensions apreses en les teories : Melodia = Horitzontalitat, i Harmonia = Verticalitat, ens trobem amb una tercera dimensió, la del Ritme, que reprèn la seva veritable dimensió horitzontal, oferint a la Melodia la dimensió vertical i obrint una nova dimensió – la profunditat – que correspon a l’Harmonia.

​

D’aquestes tres dimensions, la del Ritme, entès com un « moviment de tensió i 

distensió », es l’element vital que anima tant la Melodia com l’Harmonia.

 

El moviment de tensió i distensió melòdica es manifesta amb la simple relació d’un so que puja i baixa, per interval de segona.

 

El moviment de tensió i distensió harmònica es manifesta per la relació d’un so que puja i baixa per interval de quinta justa.

 

La dimensió melòdica s’organitza primerament, en la historia de la Mủsica, amb el sistema modal, des dels modes pentatònics fins als modes més complexes.

 

La dimensió harmònica, pressentida intuïtivament des de sempre, i ja més clarament des de l’edat mijana, conduirà - gràcies a l’interval de tercera que estableix, amb  l’acord perfecte,  l’entesa o acord entre Melodia i Harmonia- , al desobriment del sistema tonal.

 

El sistema tonal s’explica a partir de la tensió harmònica generada per l’interval de quinta justa (Tònica – Dominant, que anomenem semi cadència), la seva distensió (Dominant – Tònica, que anomenem cadència perfecte), i la inflexió de la distensió (Sub dominant, o quinta inferior – Tònica, que anomenem cadència plagal). En situar damunt de cadascuna d’aquestes tres columnes harmòniques l’interval de tercera que constitueix l’acord perfecte, s’obté, per ordre melòdic, l’escala major diatònica.

 

D’altre part, és interessant de constatar que l’aparició de l’acord perfecte, que ens descobreix la noció  harmònica com a dimensió de la profunditat, coincideix, en l’época del Renaixement, amb el descobriment de la perspectiva en la pintura ! La funció de l’interval de tercera, generador de l’acord que uneix la visió d’un ull melòdic a la visió d’un ull harmònic, és de percebre la profunditat,  creant aixi la perspectiva. *

 

Aquesta nova òptica de la dimensió de la profunditat de l’Harmonia en relació amb la dimensió de l’altura de la Melodia, pot aclarir molts punts obscurs en l’estudi de l‘Harmonia, que definiríem com « estudi de l’acord (o entesa) entre la Melodia i l’Harmonia ».

 

El problema espinós de les quintes i octaves directes, permeses o prohibides, que tant pertorben als alumnes que estudien les Regles dels Tractats d’Harmonia on els autors no arriben a posar-se d’acord, troba una explicació lògica en la comprensió i aclariment del que pertany a la dimensió melòdica o a la dimensió harmònica. 

 

Vegi’s també el meu llibre « Els principis fonamentals de l’Harmonia » (DINSIC, Edicions), « Introducció », p. 7 i 8.

 

Tambe trobarem resposta al problema de dues quintes paral.leles entre dues veus, per exemple : do-sol / fa-do, que es consideren unànimament com faltes de lesa harmonia,  però, què cal respondre davant l’articulacio d’aquestes mateixes quintes consecutives, quan la veu superior puja i que l’altre baixa ? 

 

La resposta és ben senzilla : en dimensió melòdica, les dues veus fan un moviment contrari, donat que es mouen en el sentit de l’altura. En dimensió harmònica, ambdues veus, situades en el sentit de la profunditat, fan un moviment paral.lel. *

 

Pel que fa als moviments anomenats de quintes o d’octaves directes entre dues veus, si una veu es desplaça per interval de segona (interval melòdic que puja o baixa en el sentit de l’altura)  i l’altre veu es desplaça per interval de quarta o de quinta (intervals harmònics que es mouen en el sentit de la profunditat) pel fet de que cadascuna de les veus es mou en dues dimensions diferents, no pot haver-hi col.lusio de cap mena, per tant aquestes quintes o octaves directes són perfectament acceptables !

​

Narcís BONET, Ichy, agost 2014        

​

* En el meu llibre « Els elements essencials de la Música »  he explicat perquè l’interval de segona major constitueix la unitat melòdica. Vegi’s els capítols « Els tres cercles d’intervals », « El So », « L’organització melòdica dels sons », « Els modes » i « Els intervals fonamentals ».

​

* Vegis « L’Encadenament dels acords »,  p. 23 i 24, en « Els principis fonamentals de l’Harmonia ».